Tendremos ocasión de contar con él en lo sucesivo.
entre mis brazos, muy despacio,
en el lecho que sólo sabe
en el lecho que sólo sabe
de las voces nuestras.
Te soñé entre caricias y besos,
junto al roce de este amanecer
que cuelga de mis labios,
y en el espacio que queda
entre mis desnudas manos.
Y por seguir soñando,
te soñé con palabras
y pensamientos,
esos que cuando toman
mi cuerpo, como río
tiemblo y me vierto.
Te soñé tras la brisa que se instala
en el desconcierto,
te soñé en la piel que te cubre
de húmeda calma
y efímero viento.
Soñé tu cuerpo suave
y tu voz quieta,
la calidez de tus mejillas
y las voces satisfechas.
Soñé la luz que se filtra
acurrucada entre mis dedos.
Soñé en ti este sueño
que sosiega, y me permite
soñar, una noche más,
desnudo entre tus sueños.
Miguel Ángel Urgel
Madrid, 14 de febrero de 2013
…Y cuando no existan
las palabras
ni el llanto
nos dejaremos llevar
mar adentro,
hasta donde llueva
con tu nombre
mi consuelo
y se perfume
el rocío con tu
aroma,
cautiva ya la lluvia
por la calma,
para salir de esta
tempestad airosa.
… Y sobre cien
silencios
y mil azares,
sobre el tapiz del
cielo
o entre las nubes,
así, surgirá
tu voz, de noche
y desnuda, suave
como murmullo
de lluvia
entre algodones,
como tocar puerto
tras la tormenta,
como amarrarse a ti
alma con alma.
[M.Ángel Urgel]
[M.Ángel Urgel]
Perdut als teus
llavis
Vull
dir-te,
que m'he perdut en les teves paraules,
en el somriure que amb prou feines he vist,
en aquests llavis en que somio
i en l'angle cec
de la teva imatge nua,
mentre plous
dolços sospirs en la nit.
I sàpigues,
que vull assaborir els teus silencis
i buscar-te sempre al meu costat,
o passejar com a absents per la vora
d'aquest hivern, i així
vora el mar, oblidar-nos
del temps, mentre cridem
l'absència d'uns llavis.
Avui et dic,
que maleeixo la pluja als vidres,
en la distància que separa avui
les meves mans de les teves,
al paradís solitari en el qual em trobo
mentre enyoro la litúrgia
que el teu cos
en la distància desprèn.
que m'he perdut en les teves paraules,
en el somriure que amb prou feines he vist,
en aquests llavis en que somio
i en l'angle cec
de la teva imatge nua,
mentre plous
dolços sospirs en la nit.
I sàpigues,
que vull assaborir els teus silencis
i buscar-te sempre al meu costat,
o passejar com a absents per la vora
d'aquest hivern, i així
vora el mar, oblidar-nos
del temps, mentre cridem
l'absència d'uns llavis.
Avui et dic,
que maleeixo la pluja als vidres,
en la distància que separa avui
les meves mans de les teves,
al paradís solitari en el qual em trobo
mentre enyoro la litúrgia
que el teu cos
en la distància desprèn.
[Miguel Ángel Urgel
Madrid, 21 de octubre de 2008]
No hay comentarios:
Publicar un comentario